clarianes de bosc

Obres de Víctor Masferrer. La Volta, Sant Narcís 2016. /Carles Palacio

Obres de Víctor Masferrer. La Volta, Sant Narcís 2016. /Carles Palacio

clariana 8 29,7x29,7 (impressió alumini)

 

 

L’exposició ” clarianes de bosc” serà a la Casa de Cultura fins el 8 d’Octubre
“El hombre es el ser que padece su propia
trascendencia, en un incesante proceso de
unificación entre pasividad y conocimiento,
entre ser y vida. Vida verdadera,
sorprendida tan sólo en algunos claros que
se abren en la espesura inicial entre cielo y
tierra. Y en el remoto horizonte donde cielo
y tierra, ser y vida, vida y muerte se
anegan”
Maria Zambrano, Claros del bosque

 

Les plantacions d’arbres per a la indústria són espais representatius de la nostra
relació amb la natura. La natura és relegada avui a petites illes envoltades de
civilització i sotmeses a una gran pressió. La natura és utilitzada com a
magatzem, sigui per la nostra indústria, sigui pel noste gaudi. En aquests boscos
artificials, on prima la racionalitació i la quantificació, no hi ha clarianes, perquè
tot és clariana, tot és abarcable a la vista. És un espai controlat i medit.
Precisament aquest espai que ens és familiar, que forma part del paisatge, és en el
que m’interessa treballar. Com fer d’aquest espai on aparenment la pèrdua és
impossible, un espai transmutat i misteriòs, amb una bellesa que sigui només el
principi de quelcom terrible? Fer d’aquest espai familiar un lloc estrany: que
veuria l’arbre si aixequès els ulls?
M’interessa explorar aquesta impossibilitat. Podem posar-nos els ulls de la
natura? Com aprehenem el món? Aquí entra el treball amb la fotografía. Des dels
seus origens, la fotografía encarna la utopia de la plasmació de la realitat, de la
veritat. Avui en dia tampoc s’escapa d’aquesta aureola: la fotografía té aires de
veritat. Forma part del discurs que construeix el món. Avui en dia la fotografía
s’utilitza com a forma d’expandir les nostres vivències. És carn de la nostra carn.
Està totalment maclada en el nostre fer quotidià.
Dintre d’aquest context, penso que és important recuperar un sentit primigeni de
les imatges, la seva potència simbòlica., el seu misteri. És per això que d’ençà un
temps m’he interessat en les primeres tècniques fotogràfiques, com les sals de
plata o la cianotipia, i en els primers instruments òptics per aprhendre imatges.
En aquesta línea de desenvolupament es situa el projecte: utilitzar fusta de
pollancre per a realitzar una sèrie de cameres que fotografien plantacions de
pollancres. Una circularitat de víctima i botxí, de mort i ressurrecció, de cel i terra.
Plantar aquestes càmeres al bosc per a realitzar fotografies de llarga exposició,
que documentin el pas del temps. Realitzar un instrument que es situa en la
frontera d’allò orgànic i en transformació. Un aparell que concentri les influències
celestes i terrestres, que es situi en el punt d’unió d’aquestes influències i en sigui
testimoni. Testimoniar l’espai de confluència entre dos móns: el terrestre i el
celeste, l’humà i el natural, l’orgànic i el mecànic.

Anuncis